Com cada any, els usuaris i les usuaries del Servei Prelaboral han escrit un conte i han participat al concurs de Sant Jordi que organitzem. Aquí teniu els guanyadors d'enguany:
LA MANSIÓ ENCANTADA (PRIMER PREMI)
La Clàudia era una nena de 7 anys que vivia amb els seus pares en un primer pis a sobre d’un antiquari. L’antiquari del Sr. Larrea, un home del país basc que per coses de la vida havia acabat vivint a Barcelona. La Clàudia era molt amiga del Sr. Larrea, cada dia al tornar de l’escola s’hi passava una estona ben divertida perquè descobria objectes d’altres països molt antics. Un dia mentre estava mirant i tocant un per un cada objecte del mostrador es va trobar amb una espècie de capseta petita de color negre i verd fosc amb el dibuix d’una bruixa a la tapa. “Vigila con eso” li va dir el Sr. Larrea “Són las cenizas de una bruja que fue torturada en vida y luego quemada”. Li va entrar un calfred però mentre la tenia a les mans se la va mirar, la va obrir i efectivament dins hi havia com una pols i mentre el Sr. Larrea estava al despatx i no la veia en va agafar una mica i se’n va tirar al palmell de la mà i li va desaparèixer! Però ella notava la seva mà i podia fer-la servir com sempre, tenia una mà invisible! “carai!” va exclamar i tot seguit va agafar la resta de pols de bruixa i se’l va tirar des de el cap fins als peus i es va tornar totalment invisible i va sentir com el Sr. Larrea la cridava des de el despatx tot preguntant “Clàudia, estàs ahí?” i ella va pensar en fer-li una broma i va contestar-li dient “Sí, sí”. Llavors ell va treure el cap i no va veure ningú i va dir per a si mateix “Vaya, se fue, me había parecido oirla aún por aquí”. La Clàudia va marxar del antiquari i va anar directa a la botiga de llaminadures del barri; va obrir la porta i les dues dependentes :l’Abril i la Nines, van dir “Ui, quin aire que fa oi?” “Ay, si noia, tanca la porta que entra el fred” i la Clàudia que ja estava a la secció de la regalèssia va menjar i va menjar: ara de regalèssia, ara de xocolata, ara de caramel, de tot tipus! Quan ja no podia més va marxar i va obrir la porta de nou, i l’Abril va dir “ai renoi, aquesta porta em treu de polleguera!”. La Clàudia coneixia una mansió abandonada, enmig d’un descampat, plena d’històries i llegendes urbanes que coneixia tothom i per això ningú s’hi acostava. Deien per exemple que només creuar la porta de l’entrada l’esperit de la antiga propietària, una dona vella i amb cadira de rodes es despertava i es sentien crits al pis de dalt per a espantar a la gent; si deies el nom de la propietària 3 vegades seguides: Mariana, Mariana, Mariana se’t apareixia i et donava un ensurt tan gran que no hi tornaves mai més. Però la Clàudia no s’ho creia i era tant valenta que hi va anar; “A veure que hi ha de divertit allà” va pensar, decidida se’n va anar cap a la mansió i mentre anava pel caminet que portava a l’entrada va començar a tronar i a ploure a bots i barrals. Va córrer fins a arribar al porxo de fusta, les fustes grinyolaven i tot tenia un caire molt místic, però no es va tirar enrera. Va pensar “Ja que estic aquí … xafardejaré una mica...”.
La porta principal era grandiosa, de fusta i de meitat en amunt tenia un vidre de color vermell; estava ajustada i s’obria i tancava lleugerament a causa del vent i corrents d’aire. Va entrar i lo primer que va veure van ser unes escales immenses de marbre, i just al costat mateix de les escales un gran rebedor amb fotografies en blanc i negre emmarcades d’una noia molt maca i molt jove.
Es va mirar al mirall que estava penjat justament a sobre del rebedor i s’hi va veure reflectida; va tenir un ensurt tot emportant-se la mà a la boca va dir en veu alta “Com pot ser? Si sóc invisible!” i va sentir una veu molt greu que provenia del mirall que deia: “SÓC UN MIRALL MÀGIC, I NOMÉS REFLEXO LES COSES BONES I LES PERSONES AMB BONDAT” i es va espantar de nou al sentir aquella veu tant greu i va pensar que potser no havia estat tant bona idea entrar en aquella mansió com ella es pensava. Tot i així va agafar aire i va preguntar amb la veu tremolosa: “Saps qui hi viu aquí?” i el mirall va contestar “AQUÍ HI VIU LO MILLOR I LO PITJOR DE CADA PERSONA QUE HI ENTRA” i ella no va saber que dir i va agafar la fotografia en blanc i negre que hi havia allà a sobre i va exclamar: “Que maca! I aquesta noia qui és? I el mirall va contestar “ES EL TEU RETRAT” i ella es va posar a riure i va dir “Com vols que sigui jo? si aquesta noia es més gran... bé, es igual, me’n vaig a veure el pis de dalt. I mentre pujava per les escales va tornar a sentir el mirall que li advertia “RECORDA QUE ES EL TEU RETRAT” i sense fer-li cas va continuar pujant les escales fins dalt al primer pis. Hi havia una porta blava en el replà i una de color negre mes enllà. Va decidir-se per la porta blava i només entrar va sentir una olor a roses molt agradable i va veure un gran cavall blanc alat (un pegàs!), el va acariciar xiuxiuejant-li coses com ara “hola maco!, com estàs? quina pell més fina… ai que maco que ets!” i s’hi va muntar “manyagament” ja que no tenia sella.
El pegàs va començar a cavalcar per a agafar impuls i es va enlairar desplegant les ales, agitant-les amb força i van volar ben amunt fins estar entre els núvols, semblava que no però tot allò encara era dins de la mansió. La Clàudia va experimentar una sensació de tranquil•litat i d’eufòria al mateix temps ja que tot allò era nou per a ella. El pegàs va descendir al cap d’una llarga estona, va baixar fins a terra ferma i la va deixar davant d’una porta. Justament llavors se li va passar el efecte del pols de bruixa que la feia invisible. Va trucar al timbre de la porta i la va obrir una dona molt ben arreglada que li va dir “Ah, eres tú, ya era hora! Corre entra que no llegamos” i la Clàudia estava estranyada perquè li parlava com si ja la conegués; va entrar i la dona la va portar a corre-cuita a un dormitori on hi havia una noia vestida de núvia, radiant, amb el cabell ros recollit i uns ulls marrons preciosos, i la Clàudia li va dir “Hola jo em dic Clàudia, i tu? i la noia li va contestar “Hola nina, jo també em dic Clàudia” i li va picar l’ullet i la Clàudia sorpresa va contestar:”carai quina casualitat… estàs guapíssima!” “sí, es que avui em caso i tu seràs l’encarregada de portar-nos els anells d’acord?
“Està bé”. Llavors va tornar a entrar la dona que li havia obert la porta portant un vestit de color rosa entre les mans i dient-li “Date prisa, date prisa!” i li va donar el vestit per a que se’l posés. Llavors la dona es va seure sobre el llit al costat de la núvia i deien:” Vamos a ver, ya tienes algo prestado, algo antiguo y algo azul?” “No…” “Toma esta pulsera de oro, era de la abuela de tu futuro marido y quiero que la lleves tú, ahora falta lo prestado y lo azul” “te lo agradezco mucho, a ver … una cosa azul …?” i la Clàudia amb ànims d’ajudar va exclamar “jo porto un anell blau de la meva mare en una cadeneta penjat al coll si vols te’l puc deixar!” “D’acord, deixa’m veure que me’l emprovo… em va perfecte! Gràcies nina, després de la boda te’l torno… carai! Que guapa estàs així vestida de rosa” “Gràcies, tu ho estàs molt més”. La Clàudia portava el vestit que li havien donat i es va ruboritzar quan la núvia li va avantar. Es va quedar mirant la angelical cara de la noia i va exclamar: “Ets la noia de la foto!” i li va contestar “Quina foto?” “la del rebedor” va dir-li tota convençuda de que ho era, i la núvia li va dir “ah si, és clar, si sóc jo, bé jo i tu, després t’ho explico”. La Clàudia es va quedar pensativa recordant que allò també li havia dit el mirall màgic. La dona que li va obrir la porta va dir a la núvia “Bueno, entonces llevas la pulsera antigua, el anillo azul, y lo prestado? Llevas algo prestado?” i la núvia li va contestar “tranquila Paqui,que mi mejor amiga Vane me ha dejado estos pendientes tan bonitos a juego con el collar” “De acuerdo, entonces ya estamos de todo?” “si ya estoy lista, está el carruaje abajo en la puerta ya?”
“sí, nos está esperando” “entonces vamos” i llavors la núvia es va agafar tota la faldilla i la llarga cua del vestit i va fer passar al davant ala Clàudia i a la sogra.
Quan van sortir al carrer van trobar-se amb el carruatge tirat per 2 cavalls, un de blanc i un de marró, molt maco tot. Van muntar-s’hi i llavors la núvia va començar a explicar-li a la Clàudia el perquè de tot plegat, “Mira Clàudia, t’he dit que la noia de la foto sóc jo i ets tu perquè jo sóc tu d’aquí uns anys” la Claudia bocabadada va contestar “Que què????” “sí, això encara que no t’ho creguis està dins de la mansió a on has entrat tu fa una estona i tot lo que vegis que em passa a mi et passarà a tu en un futur, jo sóc tu, però quan marxis de la mansió no recordaràs res, ni bo ni dolent, perquè així no t’ho esperaràs quan et passi de debò. Es podria dir que som els teus fantasmes del futur … entens?”
La Clàudia estava esblanqueïda i només va ser capaç de contestar un simple “sí” a la seva jo del futur. “Però és clar…” va continuar la núvia “Això és lo bo que et pot passar, si entres per la porta negra que hi havia al replà al costat d’aquesta hi trobaràs el teu “jo” amb tot lo dolent que et pot passar, la teva vida serà una mescla de totes dues coses” “d’acord”, va dir fluixet la Clàudia.
Finalment van arribar a un castell molt gran i ella va preguntar “on som?” i la núvia li va contestar “al castell d’Olèrdola, hem planejat una boda medieval jajaja”; van baixar del carruatge i justament quan estava pujant les escales per entrar al castell i així poder veure com seria el seu futur marit; les escales es van moure i es van tornar com una rampa; la Clàudia va relliscar i va caure enrera i al final de la rampa hi havia un gran forat “aaaaaaahhh”!! va cridar, però ningú es va donar compte, va caure per aquell forat tant fosc i va anar a parar al replà del primer pis, davant de la porta negra. I emprenyada com una mona va dir en veu alta “Ja en tinc prou d’aquest color!” i va baixar per les escales enfadadíssima i al obrir la porta de l’entrada per marxar li va aparèixer al davant la seva” jo”, però aquest cop vestida de carrer i li va dir “vine que et ruixaré amb un perfum de roses que fa molt bona olor” “d’acord” va contestar i mentre la ruixava la seva “jo deia” “Ho sento, no pots recordar res de lo que t’ha passat avui aquí” i la Clàudia es va quedar amb els ulls mig tancats, es trobava molt cansada i no recordava qui era la noia que tenia al davant, ni què hi feia en aquell lloc; per tant, va decidir marxar a casa i li va dir a la noia “Adéu” i la seva “jo” del futur es va acomiadar dient “Adéu, fins aviat, que vagi molt bé”. Al tornar a casa la Clàudia li va dir a sa mare que estava molt cansada i que se’n anava a estirar una estoneta, i la mare li va dir tota preocupada “Però a on has estat fins ara? El Sr. Larrea m’ha dit que havies marxat sense dir res” “no ho sé mama estic molt confusa i cansada” “d’acord, au, ves al llit que ja en fas cara ja de cansada…” i tralarí tralarà aquest conte s’ha acabat.
Pseudònim: Nimfa
GLU , GLU, GLU, GLU, GLU:Las cinco gotas de agua. (Segon Premi)
Esta es la historia de cinco gotas de agua que se hicieron amigas; eran de color transparente y andaban muy ajetreadas .Iban viajando de tubería en tubeía; la luz la veian muy poco. Un día las cojieron y las pusieron en una pecera con tres peces; los tres, comian muy poco, cambiaron dicha pecera por una grande y este agua lo tiraron a una fuente que iba a llegar al rio; se pusieron muy contentas al verse con mas amigas.Estaban muy dispersas y con la corriente del rio se tenian que dar la mano para no perderse, alli tenian un poco de miedo; pronto, llegaron a la desembocadura del mar. Este agua dulce se junto con el agua salada.
Pseudónimo: El astrolabio
EL VIAJE MAGICO(tercer premi)
Era un día por la mañana sobre las diez y Blanca y Patricia iban paseando por el bosque cuando empezaron a oír ruidos extraños, tenían miedo y cuando se calmaron de repente vieron muchas tiendas de campaña pero eran muy pequeñas y pasaron al lado sin hacer ruido; se fueron para no molestar.
Cuando se iban alguien las llamó diciendo “¡chicas venir para aquí!”y pasaron a una tienda muy bonita, con muchos colores y mantas; dentro había dos niñas que se llamaban Carmen y Ruth y un chico muy pequeño llamado Jonathan; eran hermanos y estaban jugando. Empezó a llover mucho y oscureció, pero al cabo de una hora el cielo se esclareció y las hermanas Blanca y Patricia se fueron y llegaron a un pueblecito muy pequeño donde había hombres del campo y mucha gente de clase media. Pasearon y tenían hambre y sed y fueron a una cabaña y descansaron.
A la mañana siguiente volvieron a sus casas para estar con su familia y amigos.
Al cabo de 10 años cuando ya eran mayores y tenían 25 años; en la flor de la vida, fueron a pasear a su pueblo natal y vieron a Ruth a la que hacia muchísimo tiempo que no veían, fueron a saludarla. La amiga había olvidado las caras de ellas y estuvieron hablando de muchas cosas que les había pasado. Ruth era madre y ya tenia seis niños y había de encontrar a alguien que cuidara de tres de ellos porque Jonathan su hermano se ocupaba de 3; eran muy pequeños; entonces Patricia y Blanca se ofrecieron para hacer de canguro, llevarlos al colegio y darles de comer, pasearlos, llevarlos al parque...
Un mes mas tarde Patricia y Blanca querían ir de vacaciones a un sitio no muy lejano donde no hacia tanto frío y no estaba tan concurrido como otros. El sitio donde ellas querían ir era Marruecos, les encantaba el té, la Mezquita, el sol, la buena comida y los pasteles. Aquella noche; de repente, hubo una lluvia de estrellas; había luna llena y entonces la luz de la luna entró en la habitación de Blanca y Patricia y cuando despertaron allí estaban en Tánger con unos vestidos satinados, de colores, muy caros y muy largos y con unos velos en el pelo. y se quedaron a vivir para siempre y fueron muy felices y comieron muchas perdices y colorin colorado este cuento se ha acabado.
Pseudónimo: Paralela
No hay comentarios:
Publicar un comentario